"Y aún se me empina..."

Tinc un amic que ja n'ha fet 85 i que, més d'un dia, em diu lo que encapçala este escrit.

M'agrada des del primer dia.

Es tracta d'una persona oberta als xiquets, com també als jóvens, als adults i als ancians. És capaç de raonar obertament amb un xiquet, amb un jove, amb un adult de la generació anterior a la seua i amb una persona de la seua edat i receptiva.

Això sí, la seua disposició a aprendre, a comprometre's socialment i a portar la batuta és habitual.

Encara ens veiem i, quan això ocorre, és un motiu d'alegria i d'esperança. Alguna volta li pregunte si encara se li empina i, de moment, la resposta sempre és afirmativa... Quan ho comente a algunes persones se somriuen o fan comentaris positius.

Al cap i a la fi si alguna cosa fa progressar a una persona crec que és una ment oberta i, al mateix temps, la disposició a deixar arrere la infantesa però no precipitar-se a la vellesa. I ell està present i sí veu futur... I jo, quan raonem (com també quan pense en ell), em sent amb esperança i amb vitalitat sexual.

Com una ceba

En el món de la sexualitat també hi ha temps per a l'humor.

Així, en una ocasió, en un despatx, una psicòloga i sexòloga de ment oberta, em va dir, mentres se m'arrimava una miqueta en senyal de confiança:
-- Les parelles són com una ceba quan la talles: mai es coneixen del tot.

Ens riguérem.

I continuà la sessió.

Sexual... ment lliure

"Amb el temps i una maça tot s'alcança"  diu un refrany valencià, fins i tot a aclarir què vol u i anar més enllà del famós "Armen lío" amb què un dia, en Brasil, es va dirigir el papa Francesc als argentins que hi havien en aquelles terres.

Bo, el fet és quan u és sexualment lliure, i el cos ja no enganya, la "juventud, divino tesoro" passa a un plànol secundari (perquè pertany al passat excloent de llibertat) i n'apareix una altra: la mental. I això, clarament, es traduïx en unes ganes de viure que no tenen antecedents i que, sense deixar estar la part sexual, amiga íntima de la creativitat de la mateixa manera que ho són les mamelles de la mare respecte al nounat o el penis que s'integra en el cos femení amb la intenció de crear un nou xiquet (quan eixe és l'objectiu), naix un esperit nou.

I ja no es tracta d'un esperit d'Ermua, de tots a pensar igual que el cap de colla o d'allò que l'últim que aplegue a la paret és un fava..., sinó en què u parla amb el cor en la mà, sense amagar res i, al mateix temps, estima la vida, el dia a dia, com també ho fa dels amics íntims, de les persones que li han fet costat en els moments fàcils i en els difícils, de les persones que no coneix tant com a les altres però que li inspiren confiança o a qui, simplement, ha obert els braços en senyal de confiança.

Una ment sexualment lliure no ment ni s'inscriu en el club dels llepaculs de lo fàcil i irresponsable, ni deixa estar lo públic i només es mira el melic i defén, per exemple, l'eutanàsia, el divorci, les parelles de fet..., sinó que va més enllà: també potencia el compromís social, el fet que els bancs d'un parc estiguen ben conservats, que no vaja u pel carrer i es mostre indiferent davant la persona que patix i que, a més, està mes sol que la una del migdia, sinó que s'acosta i, per exemple, li oferix classes debades (per a ell, per a evitar haver de pagar a un mestre particular que atenga als seus fills), roba...

Així, en una ocasió, una dona em demanava diners. Potser fóra originària d'un país amb tradició musulmana, per la roba. Però li vaig dir que no li'n donaria: ni un clau. Ara bé, si volia roba, tenia les portes obertes. I acceptà la proposta, i això, per a mi, fou un signe d'alegria enmig de tant de culte al pare diners. I vos assegure que, a més de rebre'n, se n'anà contenta. Un bon record i, a més, un signe de proximitat entre persones de cultures diferents i de compartir un mateix camí.

Afegiré que una ment lliure és una ment sexualment lliure, perquè la llibertat està justament ahí, en el camp sexual. Per això, quan una persona ho és, també ho manifesta en els seus actes creatius i, de rebot, està més content que unes pasqües, creu que el futur serà millor, dorm com un tronc i, a més, se sent jove, ja que la jovenesa no és qüestió de DNI sinó d'esperit interior, de renovació interior, d'amor per la vida, de joia, d'eixir-se'n dels camps fressats i, també (al meu coneixement i atenent a les meues experiències), d'una actitud creativa però no dedicada a criticar com, potser, aquella dona que portava una samarreta d'una plataforma social espanyola ben famosa qui volia, fa tres primaveres, que, damunt que les classes eren ¡¡¡debades!!!, es feren en sa casa...

Però bé, qui acaba guanyant són les persones que s'obrin als altres, perquè tenen oberta la ment, coneixen l'alegria, mantenen una fortalesa interior que no els la tomba ni Sansom amb el temple i, a més, gaudixen de la sexualitat i de l'humor.

M'han tombat una possibilitat d'editar en una editorial suposadament oberta. Continue intuint que el tema és políticament incorrecte, més que es tracte d'un assumpte sobre un detall lingüístic, ja que, en un altre canal (en este cas, també català, però clarament obert), m'han obert les portes des del primer moment i donen carta blanca a escriure amb esperit d'optimisme i de ganes de viure. I estos últims sí animen a viure, a crear amb vida: ho manifesten en la diversitat de propostes que plantegen (que també n'hi han, de positives i engrescadores, la qual cosa m'alegra l'ànima) i en l'optimisme i el sentit de compromís que et transmeten. I com que accepten el pluralisme, ho plasmen amb els actes, no sols en la teoria...

I això, que lo que es diu vaja unit a lo que es fa (predicar amb l'exemple), per a mi (i per a molts amics meus de ment oberta) és importantíssim.

I, finalment, tot això fa que senta que la vida és sexi de moltes maneres...

El somriure de l'emprenedor

Poc després d'entrar en el bar, on hi havia good feeling, encara recordava un vídeo eròtic i graciós que vaig vore fa més d'un any i que hui he tornat a vore. És d'eixos en què apareixen xiquets i adults, en este cas, només u de cada ram, i comencen a jugar, clarament, per a gravar la curiositat.

Però immediatament ha eixit el cap i ha fet una mirada als treballadors (harmònica i amb humor) que ens podia portar als darrers versos de la cançó popular valenciana, eròtica, La manta al coll. I com que l'humor, al meu parer, no és una cosa per a tirar-se-la al coll, sinó per a practicar-la, l'ha acompanyada d'un somriure d'orella a orella que, sense ser més que un club, sí acostava al client i a la colla.

Tot seguit he llegit en un diari valencià un escrit sobre càpsules per a emprenedors i, quan li ho he comentat al cap, m'ha contat una anècdota graciosa.

M'ha dit:
-- L'altre dia vingueren a Alaquàs unes persones d'Indonèsia a fer una xarrada i ¡totes les que la feien eren dones!

Es veu que, sense tractar-se d'una mobilització feminista, n'eren per a parar un AVE.

I m'ha fet molta gràcia... al mateix temps que ens somréiem tots dos.

En acabant li n'he relatat una que tenia en el cap (i que ací canviaré una miqueta, per a conservar l'anonimat):
-- Un home, Andreu, contava que, estant en Saragossa, un company seu de viatge que havia baixat un moment a la ciutat, quan tornà, li va dir "Andreu, ¡¡¡dones..., així, així!!!" mentres movia les mans indicant abundància, com qui no n'ha vist, de dones, en tota sa vida.

I en acabant hem tingut un dia agradable, com la vespra.

I és que el somriure d'emprenedor és molt, però que molt important. Almenys, per a mi i per a més persones.

Quins pantalons, tu!

Hui, mentres escrivia en un quadern el títol del bloc amb els seus http:// i companyia, oïa a unes jovenetes. I, com més les oïa, més gràcia em feia la idea de portar avant este projecte creatiu i humorístic, el qual ja em vingué al cap fa un poc més de vint-i-quatre hores.

I, curiosament, tot seguit, he alçat espontàniament la vista i... els meus ulls han vist una jove i semblava com si u se centrara més en el pantaló que en una altra cosa.

Però bé, el cas és que em feia gràcia la idea i... ací està, parida i ben parida, com el xiquet que ve al món i la parella diu:
-- Ja tenim un bloc nou!

Pantalonets, això sí, pantalonets. I vaquers, però sense combatre indis i vaquers, que per a això ja estan les pel·lícules del far west.

En acabant, quan ja estava en el bar, m'he recordat de Vicent A. Estellés, el xixi i més històries fetes per a despertar l'erotisme i viure amb humor. Els treballadors estaven de bon humor i compartien eixa alegria. Però també ho he fet d'un amic a qui li agrada este humor típicament valencià i d'altres llocs de l'àmbit lingüístic, i encara m'he somrist més.

I fa poc de temps, mentres berenava, ha vingut al pensament el dia que un amic que venia a les classes de valencià va llegir el nom de l'autora del llibre El pedo y su aportación a la ciencia moderna. Quan llegí Buenos Aires, em digué:
-- Esta dona és argentina?

I li responguí:
-- Calla, home, calla. ¿No veus que és un llibre sobre el pet?

I tots dos esclatàrem a riure.